Emocions i Tasses

Se m'ha trencat una tassa ☕

Concretament la meva tassa de Gustav Klimt 😞

Els meus primers pensaments han estat de l'estil a:

❌ "Podries haver portat més cura en rentar-la" (se m'ha trencat rentant-la)
❌ "Ets una maldestre"
❌ "No t'hauries d'haver portat a l'oficina" (la tinc aquí des de fa un parell d'anys)

Vaja, un amor el meu jo intern en aquest moment 🙄

👩🏻‍🔬 Ràpidament la meva científica interior (aquest ser que tots tenim i jo alimento moltíssim en els meus pacients) m'ha dit:

✔ "La rentes cada dia perquè la fas servir cada dia"
✔ "Els accidents ocorren encara que tinguis cura"
✔ "Guardada no s'hauria trencat però no l'hauries gaudit"
✔ "La tens a l'oficina perquè l'adores i gaudir de les coses que t'agraden és una de les teves màximes a la vida"

Doncs aquí caminem, identificant i gestionant emocions fins a aquests moments tan "senzills".

I si en aquests moments ajuda tant la intel·ligència emocional, imagina't si ajudarà interactuant amb persones 😂⁣

 

Efecte Pigmalió

Sembla totalment lògic guardar a la nostra memòria situacions passades i les seves conseqüències per utilitzar-les com a aprenentatge en circumstàncies futures similars. Ens estalvia molta feina mental: intuïm què esperar de la situació, què passarà.

La dificultat ve quan anticipem conseqüències de manera molt segura i sense base realista. Això seria una definició aproximada del biaix perceptiu que coneixem com a profecia autocomplida. El qual sol anar molt associat a un altre conegut com el biaix de confirmació (sí, hi ha un munt!), que es tracta de fixar-nos més en aquells elements que confirmen la nostra teoria del que passarà.

Imagina't que d'aquí a una setmana has de fer un discurs davant de 100 persones (situació amenaçadora per a gran part de la població). Estàs convençut que et tremolarà la veu, suaràs, tartamudejaràs… anticipes un resultat desagradable. Aquests pensaments generaran tanta inseguretat que potser et bloquegis i no assages prou. Potser consideris que assajar més no canviarà aquest resultat nefast. Potser l'expectativa de fallar et farà sentir tan nerviós que, efectivament, la situació serà l'esperada (profecia autocomplida). Fins i tot pot ser que donis un discurs genial i recordis en major mesura aquell petit gargamelleig del principi o aquell inapreciable titubeig del final (biaix de confirmació).

Una forma molt coneguda de profecia autocomplida és l'anomenat efecte Pigmalió. En aquest cas ens centrem en les expectatives envers els altres.

S'hi explica molt fàcilment associat a l'àmbit educatiu. Posem com a exemple una professora que pensa que un alumne és més intel·ligent. Sense ser-ne conscient, li dedica més atenció, el repta amb exercicis més complexos i, efectivament, l'alumne aprèn més i obté millors resultats. Igualment podríem aplicar-ho a una expectativa negativa respecte a un altre alumne. És a dir, les expectatives de la professora influeixen en el rendiment dels alumnes.

Hi ha moltíssims exemples:

Economia: Què passaria si es difon el rumor que una empresa farà fallida? Si som accionistes vendrem les nostres accions i el preu d'aquestes cauran, arribant, efectivament, a la seva fallida.

També a la gran pantalla trobem exemples d'aquest biaix. El primer que se'm ve al capdavant és el desenllaç de la relació d'Anakin Skywalker amb Padmé Amidala a Star Wars (no dic més que poques coses hi ha més lletges que un spoiler📽️)

I no en traiem res de positiu? Per descomptat, com si no em coneguéssiu!

La cara més positiva d'aquest efecte és que es pot entrenar l'anticipació positiva: pensar que aprovarem aquest examen, visualitzar-nos fent un discurs de manera tranquil·la… I com que als humans ens encanta posar nom a tot això, es coneix com l'efecte Galatea.

I com puc posar-ho en pràctica?

Genera dins teu un petit científic👩‍🔬: Fixa't en aquelles profecies que no s'han complert. O si s'han complert, t'has fixat tots els fets? Potser ressaltes més la importància dels que confirmen la teva teoria. Això serà sincers!

Que important sembla ara tenir fe en un mateix, oi? Cal currar-s'ho, òbviament, però ajuda saber que creure que podràs farà més probable que sigui així.

Se t'acudeixen més referències d'històries (llibres, cinema, sèries…) que exemplifiquin l'efecte Pigmalió?

Si vols ampliar informació sobre el tema et recomano:

De Neuroplasticitat i Boscos

“Tiene mucho carácter” “Es una persona celosa” “Siempre llega tarde” “No puede evitar comportarse de esa manera” “Acéptalo, es mi forma de ser” “No me esperaba esto de ti” “Yo soy así”

“Té molt caràcter” “És una persona gelosa” “Sempre arriba tard” “No pot evitar comportar-se així” “Accepta-ho, és la meva manera de ser” “No m'esperava això de tu” “Jo sóc així”

Et sonen? Segur que les has sentit més d'una vegada. Potser fins i tot tu n'has dit alguna de l'estil. I és lògic! Resulta molt comú considerar que la forma en què actuem ve definida per la nostra personalitat, forma de ser, caràcter… el nom és el menys important, l'important és considerar el següent. Puc escollir activament comportar-me de certa forma? Trio el que sento, penso o faig? Al cap ia la fi, tinc control sobre el meu propi benestar?

La resposta és sí. Però, quin és el primer pas?

Sens dubte, la clau per al canvi comença per l'autoconeixement.

Posem que et fa mal l'esquena i decideixes anar al fisioterapeuta. Després d'una revisió mèdica t'explica que la teva postura en seure no és la més adequada. Et recomana que, les properes vegades que estiguis assegut, et fixis en la postura a corregir i, al seu lloc, et col·loquis de manera diferent.

Al principi serà un destorb però, a poc a poc, aniràs acostumant el teu cos, de manera activa, a asseure's d'una manera més saludable fins que, la majoria de vegades, et sents a la nova postura gairebé sense pensar, fins i tot que es converteixi en el teu nou hàbit. Però, per què són tan difícils aquests petits canvis? Què passa a nivell cerebral?

Imagina que el teu cervell és un bosc. Hi ha camins que has recorregut moltes vegades, són coneguts, fàcils, de tant transitar-los estan molt ben delimitats. Són camins de terra amples i còmodes on ja no queda vegetació i pels que et resulta molt senzill caminar. Camines per ells sense adonar-te'n, de manera automàtica.

Crear un altre camí (nous hàbits) és difícil. Caldrà treure el matxet i tallar algunes enfiladisses, però a cada nou pas, a cada nou esbrossada, el següent serà més senzill. De mica en mica hi haurà menys vegetació i veurem més sorra. Cada cop que ho recorrem ho farem més ample i fàcil de transitar.

Però això no és tot! A més, cada cop que triem activament el camí nou estem no escollint l'antic. I a aquest camí de terra que ens era tan conegut però ja no ens senti bé comença a sortir vegetació.

Una cosa així seria la neuroplasticitat: el nostre cervell, a cada aprenentatge, canvia estructuralment. Els camins neuronals que més fem servir passen a ser més estables, més amples i ràpids. Però si deixem d'usar-ne generant-ne de nous, els antics es van afeblint i fins i tot poden arribar a desaparèixer. No és preciós?

Igual que modificar una petita postura fa que millori la nostra esquena podem extrapolar aquest exemple a altres conductes o pensaments que no ens estan asseient bé i volem canviar, reduir o substituir per altres: aprendre a comunicar-nos de manera més efectiva, a ser menys gelosos, més puntuals, més sociables...

El matxet que ens ha vingut bé al bosc no és altra cosa que aquesta eina que hem après en teràpia i ens ajuda amb el desbrossament.

L'autoconeixement, doncs, ens atorga la capacitat per generar nous canvis. Tot s'aprèn, a canviar també!

Ara, atura't a reflexionar: si “ser” de certa manera no t'està asseient bé o t'impedeix avançar, si no tens prou eines per obrir nous camins, és el moment de demanar ajuda als professionals de la salut i posar-nos junts l'obra.

A esbrossar!

Si vols ampliar informació sobre el tema et recomano:

Teràpia Online

Què és?

La teràpia en línia proporciona atenció psicològica similar a la teràpia presencial però a través de videoconferència.

A qui va dirigida?

Està orientada a qualsevol persona i, a més, és molt pràctica per a aquelles persones que per determinades circumstàncies (mobilitat reduïda, agorafòbia, ansietat social, residència a una altra comunitat autònoma oa l'estranger, viatges…) no poden acudir personalment a la consulta de l'especialista .

Avantatges:

A més que no cal desplaçar-se, és un servei amb menys cost i més flexibilitat horària. També permet a pacients que han realitzat part de la teràpia de manera presencial, poder continuar amb aquesta si canvien de residència, viatgen o per qualsevol altre motiu.

Com funciona?

La cita es demanarà com qualsevol altra (telèfon, email o punxant aquí). Ens posarem d'acord en dia i hora per fer la sessió mitjançant Skype o una altra plataforma si no en disposes.

Com es paga?

La sessió s'abonarà per transferència bancària. Quan reservis la cita et facilitaré un número de compte i l'assumpte que has d'especificar.

Què necessito?

 

Únicament necessitaràs una bona connexió a internet i una zona tranquil·la que ens permeti fer la sessió sense interrupcions.