“Tiene mucho carácter” “Es una persona celosa” “Siempre llega tarde” “No puede evitar comportarse de esa manera” “Acéptalo, es mi forma de ser” “No me esperaba esto de ti” “Yo soy así”
“Té molt caràcter” “És una persona gelosa” “Sempre arriba tard” “No pot evitar comportar-se així” “Accepta-ho, és la meva manera de ser” “No m'esperava això de tu” “Jo sóc així”
Et sonen? Segur que les has sentit més d'una vegada. Potser fins i tot tu n'has dit alguna de l'estil. I és lògic! Resulta molt comú considerar que la forma en què actuem ve definida per la nostra personalitat, forma de ser, caràcter… el nom és el menys important, l'important és considerar el següent. Puc escollir activament comportar-me de certa forma? Trio el que sento, penso o faig? Al cap ia la fi, tinc control sobre el meu propi benestar?
La resposta és sí. Però, quin és el primer pas?
Sens dubte, la clau per al canvi comença per l'autoconeixement.
Posem que et fa mal l'esquena i decideixes anar al fisioterapeuta. Després d'una revisió mèdica t'explica que la teva postura en seure no és la més adequada. Et recomana que, les properes vegades que estiguis assegut, et fixis en la postura a corregir i, al seu lloc, et col·loquis de manera diferent.
Al principi serà un destorb però, a poc a poc, aniràs acostumant el teu cos, de manera activa, a asseure's d'una manera més saludable fins que, la majoria de vegades, et sents a la nova postura gairebé sense pensar, fins i tot que es converteixi en el teu nou hàbit. Però, per què són tan difícils aquests petits canvis? Què passa a nivell cerebral?
Imagina que el teu cervell és un bosc. Hi ha camins que has recorregut moltes vegades, són coneguts, fàcils, de tant transitar-los estan molt ben delimitats. Són camins de terra amples i còmodes on ja no queda vegetació i pels que et resulta molt senzill caminar. Camines per ells sense adonar-te'n, de manera automàtica.
Crear un altre camí (nous hàbits) és difícil. Caldrà treure el matxet i tallar algunes enfiladisses, però a cada nou pas, a cada nou esbrossada, el següent serà més senzill. De mica en mica hi haurà menys vegetació i veurem més sorra. Cada cop que ho recorrem ho farem més ample i fàcil de transitar.
Però això no és tot! A més, cada cop que triem activament el camí nou estem no escollint l'antic. I a aquest camí de terra que ens era tan conegut però ja no ens senti bé comença a sortir vegetació.
Una cosa així seria la neuroplasticitat: el nostre cervell, a cada aprenentatge, canvia estructuralment. Els camins neuronals que més fem servir passen a ser més estables, més amples i ràpids. Però si deixem d'usar-ne generant-ne de nous, els antics es van afeblint i fins i tot poden arribar a desaparèixer. No és preciós?
Igual que modificar una petita postura fa que millori la nostra esquena podem extrapolar aquest exemple a altres conductes o pensaments que no ens estan asseient bé i volem canviar, reduir o substituir per altres: aprendre a comunicar-nos de manera més efectiva, a ser menys gelosos, més puntuals, més sociables...
El matxet que ens ha vingut bé al bosc no és altra cosa que aquesta eina que hem après en teràpia i ens ajuda amb el desbrossament.
L'autoconeixement, doncs, ens atorga la capacitat per generar nous canvis. Tot s'aprèn, a canviar també!
Ara, atura't a reflexionar: si “ser” de certa manera no t'està asseient bé o t'impedeix avançar, si no tens prou eines per obrir nous camins, és el moment de demanar ajuda als professionals de la salut i posar-nos junts l'obra.
A esbrossar!
Si vols ampliar informació sobre el tema et recomano:
- Entrevista a Sandra Jurado, investigadora de l'Institut de Neurociència d'Alacant
- Revisió històrica del concepte de neuroplasticitat
- I, si punxes en aquestes frases, podràs conèixer la història de Viktor Frankl, autor de la mateixa, des de l'associació que porta el seu nom: "Quan ja no som capaços de canviar una situació ens trobem davant del desafiament de canviar-nos a nosaltres mateixos"